Història del camp

CREACIÓ D’UN CAMP D’INTERNAMENT

El 12 de novembre del 1938 es promulga la llei d’internament administratiu als «estrangers indesitjables». Aquesta llei permet l’arrest i l’internament de personespotencialment perilloses per a l’Estat i no per haver comès crims o delictes. Les primeres víctimes de la llei són els espanyols i els voluntaris de les Brigades Internacionals expulsats d’Espanya a causa de la victòria de Franco.
A l’inici del febrer de 1939,450.000 persones creuen la frontera dels Pirineus, la majoria dels quals s’instal·len a les platges rossellonenques, a Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i al Barcarès. Altres, però, els trobem a Ribesaltes. A la tardor de 1939 es comença a habilitar l’emplaçament militar del «camp Joffre», un espai de més de 600 hectàrees amb vocació militar, per la qual cosa les tropes colonials seran les primeres a ocupar-lo. Amb la caiguda de França i la instauració del govern autoritari a Vichy, entre el juny i el juliol de 1940 s’inicia una política col·laboracionista i d’exclusió. Més de 50.000 persones arriben en pocs mesos als camps del sud de França, en aquesta zona no-ocupada o també anomenada «lliure».
La situació supera la capacitat del govern els camps del sud travessen una greu crisi. Tanmateix, el desembre de 1940 creuen haver trobat la solució: milers d’interns seran traslladats als edificis d’obra de Ribesaltes. Malauradament ben aviat es fa evident una
situació del tot diferent, amb les dificultats d’avituallament, la duresa de la climatologia i la gran quantitat de nadons i criatures. El 14 de gener de 1941 arriben els primers combois provinents d’altres camps amb espanyols, jueus i gitanos, aquests últims
evacuats mesos enrere des d’Alsàcia-Mosella, territori annexionat de facto al Reich.

1942, EL COR DE LA TEMPESTA

Si d’ençà del gener de 1941 la història de Ribesaltes forma part del sistema d’exclusió del règim de Vichy, a l’estiu de 1942 la situació canvia. L’Estat francès accepta participar en la deportació dels jueus francesos reclamats pel règim nazi, si bé no trobem soldats alemanys a la zona sud fins el novembre de 1942. Vichy col·labora i entrega aproximadament 10.000 jueusentre l’agost i el novembre de 1942.De Ribesaltes sortiran 9 combois amb 2.313 homes, dones i infants. El primer comboi surt de Ribesaltes l’11
d’agost de 1942 en direcció a Drancy, un centre de trànsit de les deportacions dels jueus francesos, avantcambra de la mort. La majoria dels 76.000 jueus deportats de França són enviats majoritàriament a Auschwitz-Birkenau.
Al principi l’Estat francès ofereix els interns de què disposa. Més endavant, Ribesaltes esdevé un camp regional ia principi de setembre ja s’ha convertit en un centre interregional de deportació de tots els jueus de la zona noocupada. Tal com expressa Serge Klarsfeld, es tracta de la «Drancy de la zona lliure». No obstant això, cal tenir en compte que dels prop de 5.000 jueus internats a Ribesaltes entre l’agost i el novembre de 1942, més de la meitat van poder escapar d’aquests combois gràcies a la feina de les organitzacions assistencials (Creu Roja de Suïssa, OCE,Cimade, YMCA, Unitarian Service, etc.) com de l’enviat del governador civil, Paul Corazzi, que va fer mans i mànigues per evitar la deportació del màxim de persones possibles i, especialment, d’infants.
En uns dos anys d’existència, 17.500 persones van ser internades a Ribesaltes, de les quals el 53% eren espanyols, un 40% jueus (estrangers) i un 7% gitanos (francesos). A partir del 22 de novembre de 1942, uns deudies després de l’ocupació de la zona sud, els
alemanys evacuen el camp per poder dedicarlo a la seva funció originària, és a dir, com a caserna per a les tropes destinades a defensar la costa.

LES INCERTESES DEL FINAL DE LA GUERRA

Amb l’alliberament del departament dels Pirineus Orientals, els barracons es reutilitzen de seguida com a camp d’internament. S’hi reclouen sobretot sospitosos de col·laboracionisme i traficants del mercat negre. El «centre d’estada vigilada» veu la llum el setembre de 1944.És qüestió de pocs mesos, perquè ja a l’abril de 1945 esdevé camp de presoners de guerra, especialment per a alemanys, però també per a austríacs i, durant un temps, italians. La quantitat de presoners augmenta de pressa (fins a més de 10.000). Tal com també s’observa en altres camps, les condicions de captiveri es degraden amb rapidesa i comporten una elevada mortalitat el 1945. La situació a partir del 1946 millora gràcies a lareubicació de molts homes per treballar a l’exterior
del camp i a un canvi de representant dels presoners de guerra. L’alliberament dels últims presoners el 1948 significa el final de la prevenció. Aleshores, el camp de Ribesaltes recupera la funció militar «normal».

DE LA GUERRA D’ALGÈRIA A L’ARRIBADA MASSIVA DE HARKIS

La guerra d’Algèria deixa empremta en la història del camp de Ribesaltes. Hi passen un gran nombre de reclutes abans de travessar el Mediterrani. Durant la guerra d’Algèria, entre gener i maig del 1962, quatre illes del camp es transformen en centre penitenciari per als presoners del Front d’Alliberament Nacional (FLN). Tanmateix, un cop la guerra acabada, el setembre de 1962 arriben els soldats algerians de l’armada francesa, els harkis. Són acollits aquells que han pogut sortir d’Algèria per tal que es retrobin amb la
família, provinents dels altres primers centres d’acollida com Bourg-Lastic, Bias i Larzac. En un primer moment se’ls allotja en tendes militars. Les dificultats materials i la promiscuïtat se sumen a la desesperació moral i al dolor de l’exili. El vent i el fred de l’hivern de 1962 mostra la tragèdia d’unes instal·lacions precàries. La vida s’organitza a mesura que les famílies s’instal·len als barracons. Però la integració dels antics soldats i de les seves famílies resulta complicada. L’Algèria independent i, de retruc, una part de l’opinió
francesa els rebutja i el govern francès els oblida durant molt de temps.
Molts d’ells són reubicats a les mines, a la siderúrgia i a les indústries del nord de França. També es reparteixen progressivament entre els habitatges de les zones urbanes creades especialment per acollir-los i entre els 75 barracons rurals situats en boscos del sud i el sud-est de França (un al camp de Ribesaltes). El camp de trànsit de Ribesaltes, per on hauran passat uns 21.000 harkis amb llurs famílies, tanca oficialment les portes el desembre de 1964.
Tanmateix, una ciutat de tipus civil existirà fins al març de 1965. Les últimes famílies abandonen els barracons rurals de Ribesaltes i es traslladen al Mas del Reard (Ribesaltes) el 1977. Sense els harkis i fins al març de 1966, França decideix traslladar els militars guineans i les seves famílies (unes 800) al camp de Ribesaltes, atès que d’ençà de la independència de Guinea (1958) es trobaven en casernes franceses d’Àfrica (Senegal, Costa d’Ivori, Níger, etc.). Durant aquest mateix període, el camp també acull un petit grup de militars provinents de la Indoxina francesa. D’aquesta manera, el camp torna a recuperar la seva vocació militar.No obstant això, entre el 1986 i el 2007 s’hi instal·la un centre de retenció administrativa per als estrangers que han de ser expulsats. Aquest centre finalment es traslladarà a Perpinyà, en considerar-lo incompatible amb la creació d’un espai per a la memòria i la història.